Nía Diedla

El dia que vaig començar a posar una imatge al costat d’una altra sobre la taula, no sabia què trobaria en aquest gest, la possibilitat d’una escriptura. Avui, aquesta escriptura s’ha tornat el lloc que habito. La fotografia que practico té el seu origen en l’íntim. La rondalla o l’esquinçament del quotidià es transformen en històries, d’aquí neixen els meus Diari(s) i també aquests assemblatges que anomeno Geografies.

Amb ells, continuen omplint-se els capítols d’aquesta pregunta que no deixa de ressonar al meu cap i la que no aconsegueixo encara a respondre, almenys no del tot, perquè a vegades a penes sé llegir-la. I és en ella, que paraules com a memòria, arrel, petjada, casa, oblit, arbre, tornen repetidament a aparèixer i desaparèixer al llarg del meu treball.